Los Juegos del Hambre: En llamas

Supongo que antes de escribir esta entrada debería hacer otra sobre los regalos de Navidad. Al fin y al cabo empecé "En llamas" después de que me lo regalaran la noche del 25. Pero se me empiezan a amontonar las entradas que tengo pendientes y creo que esta es mucho más urgente. Pronto me terminaré el último libro y no quiero que me pille el toro >o

En fin. ¡Manos a la obra!.

Katniss Everdeen, quien se presentó voluntaria durante el sorteo para elegir a los tribunos que irían a los Juegos del Hambre con el fin de librar así a su hermana de una muerte segura, ha regresado con vida al Distrito 12. Y no lo ha hecho sola. Peeta Mellark, el tributo masculino de su mismo distrito que fue escogido para luchar también por su vida en la Arena, ha vuelto con ella.

Ahora, en casa, todo debería ser más fácil. Haber salido victoriosa de los Juegos del Hambre no sólo la ha hecho merecedora de una enorme mansión en la que acoger a toda su familia, sino que ya no tendrá que temer nunca más por que su madre y su hermana pasen hambre o les falte dinero. Sin embargo las cosas no hacen más que complicarse para Katniss: Su mejor amigo, Gale, se ha distanciado de ella; Peeta se siente traicionado y ha dejado de tratarla con la calidez que acostumbraba; y, por si fuera poco, se rumorea que, durante el final de los juegos, ella prendió la chispa de una nueva rebelión contra el Capitolio.

Trepidante y completamente imprevisible, "En llamas" presenta los septuagésimo quintos Juegos del Hambre como el último intento del Capitolio por sofocar el fuego de una rebelión ya inminente.

Si el primero me lo leí en apenas cuatro días, este no ha pasado del primero. Y creo que es el primer libro que me leo de un tirón a pesar de mis fútiles intentos para que me durase más de un día. Con eso lo digo todo xD

Muchos lo han descrito como una mezcla de libros como "1984", "La naranja mecánica", "Un mundo feliz" y "El señor de las moscas", con toques de "Harry Potter" o "Las crónicas de Narnia" para no hacerlo tan crudo. La verdad, veo la trilogía más parecida a los cuatro primeros que a los dos últimos, pero también hay que reconocer que, salvo en contadas ocasiones (poquitas pero intensas), ninguno de los dos libros que me he leído por ahora te deja con una sensación amarga. Recuerdo cuando leí el final de "Un mundo feliz" en el metro y casi me pongo a llorar como una tonta. Y ni siquiera pude terminar "El señor de las moscas". ¡¡Piggy no tenía por qué morir!! ¡Jopé!.

Pero bueno, volviendo a "En llamas", lo recomiendo encarecidamente (soy una repipi =D 'encarecidamente' xD). Si la primera parte fue genial, esta es aún mejor. La tercera, por lo que llevo leído, promete ser apoteósica. Aunque esta vez sí estoy consiguiendo que me dure más de un día.

Adoré esta frase: (es la única del libro que me gustó que no desvela demasiado sobre la trama, jop!)

"Así que estás tú y una jeringa contra el Capitolio, ¿no?. ¿Ves? Por eso nadie te deja organizar los planes."

Julie & Julia

Desde que vi el trailer en el cine entró a formar parte de la interminable e intangible lista de películas que me gustaría ver. Sin embargo, por un motivo u otro, y como la mayoría de películas que pasan a engrosar dicha lista, terminó cayendo en el olvido. Al menos hasta que ayer, rebuscando en las estanterías del videoclub, di con ella.

La verdad es que no tenía muy claro qué iba a encontrarme. Al fin y al cabo la película, por lo que recordaba de los trailers, trata de dos mujeres que cuentan su experiencia y pasión con y por la cocina. Dudé antes de decidirme a cogerla porque, aunque sabía que había querido verla, se me antojaba un argumento un tanto vacuo, como si la película me fuera a dejar a medias. Pero nada más lejos.

En la película, basada en hechos reales, las vidas de Julie y Julia se entremezclan salvando distancias espaciotemporales para girar en torno a dos ejes comunes: la cocina y el matrimonio.

Julia Child es una mujer casada que, por motivos de trabajo de su marido, se instala en una lujosa casa de París allá por el año 1950. Aburrida, incapaz de permanecer desocupada o matar el tiempo jugando a las cartas o aprendiendo a hacer sombreros, decide buscar algo que realmente le apasione. Es así como termina recibiendo clases de cocina francesa en la prestigiosa "Le Cordon Bleu". Entre unas cosas y otras conoce a otras dos apasionadas de la cocina que, además de enseñar, están escribiendo un libro de cocina francesa en el que le piden que colabore para poder traducirlo al inglés y editarlo en Estados Unidos.

Con su característico desbordamiento de vitalidad, y empeñada en llevar a buen puerto la empresa que está dando sentido a su vida ahora que ya no trabaja, se dedicará por completo a la cocina y al libro, recibiendo por completo el apoyo de su marido Paul.

La historia de Julie Powell, sin embargo, tiene lugar en 2002, en Queens, en un pequeño y descolorido apartamento situado sobre una pizzería al que ella y su marido acaban de mudarse, también por el trabajo de éste último. A diferencia de Julia, Julie sí trabaja, aunque no de lo que le gustaría.
Su "hiperdistracción" hace que cualquier proyecto en el que se embarque quede a medio hacer. Y, por eso, la novela con la que pretendía convertirse en escritora, continua a medias. Sin embargo también es su hiperdistracción el motivo de que se proponga el reto de probar todas las recetas del libro de Julia Child en 365 días y plasmar sus impresiones en un blog.

Me gustó mucho. Es entretenida y te ríes un montón, sobre todo con Julia. Y es curioso como ambas parecen contar exactamente lo mismo pero de forma completamente opuesta. Las vidas de ambas no podrían ser más distintas y, a la vez, tan parecidas.

Nota final: 7/10.

XXII Aniversari

Hui és el meu aniversari =D!!

Encara és migdia i ja porte tot un muntunet de regals >w

Vos deixe unes fotos amb tot el que em van regalar anit uns amics. Vam anar al restaurant xinés del poble per a la tradicional reunió de Nadal i celebrar l'amic invisible, encara que cada any som menys, uns es van fora (fora del país) a estudiar i d'altres a treballar (també fora del país ¬o¬!). Però bé, ens ho vam passar molt bé ^o^! I com no ens veiem des d'abans de l'estiu vam passar la nit posant-nos al dia de tot el que havíem fet i el que pensàvem fer.

Segurament no els torne a veure fins febrer, per a l'aniversari de dos d'ells (per sort, els dos que encara queden al país xD!). Per sort ningú més pensa anarse'n del país, i encara que jo em vaja a Barcelona a estudiar no estaré tan lluny com per a no baixar a les quatre o cinc reunions obligades que fem a l'any.

El moneder a cuadrets me l'han regalat els meus pares, que el que tenia donava vergonya ja i no hi tenia espai per a les tarjetes i els carnets. La resta: La borsa de Abacus, la tarjeta amb la nineta de blau, el llibre, el clauer-estrella (encara que a mí em pareix més una bacteria d'ulls saltons xD) i el marcapàgines-auró (sí, eixa cosa allargada que sembla un fideu és, en realitat, un marcapàgines. És més suau... *w*) són regals dels meus amics.

Aquesta Caputxeta de la il·lustradora Mercè Galí venia dibuixada en la borsa de la tarjeta. ¿Casualitat?. No ho crec .o.!. En cualsevol cas m'encanta, és més mona...

Ahhh... vint-i-dos ja... No són molts, ¿oi?. I és un nombre bonic.

Espere ser ja una bibliotecària d'oposició quan arribe als vint-i-cinc. Sommiar no costa diners i, de totes maneres, per ara toca continuar estudiant (almenys un parell d'anys més (maleida convalidació al grau ¬¬...)). Després ja a opositar!.

La pila de lleis, decrets, decrets-llei, apunts i pràctiques de catalogació continua creixent...

Los Juegos del Hambre

Después de tres días pegada al libro al fin lo he terminado. Han sido tres días intensos, de dejar el libro para ir a comer y engullir lo que había en el plato para volver corriendo al canapé y seguir leyendo. Puede que "intensos" parezca un poco exagerado... pero logra meterte tanto en la acción que casi es como si hubiera ido yo misma a los juegos del hambre para luchar por mi vida.

Ahora sólo puedo decir: ¡¡Quiero más!!. Por suerte es una trilogía (benditas, malditas trilogías) y pronto volveré a la biblioteca a dejar este y coger la segunda parte. Aunque como no vaya un poco más lenta en una semana me los habré acabado y no tendré nada que leer. ¡Agh!.

Pero hablemos del libro que si no empiezo a desvariar:

"Una guerra ha canviat el panorama polític dels EUA, ara es diuen Panem i estan dividits en dotze districtes, en els quals regna la fam i la misèria sota el règim dictatorial del Capitoli. Havien estat tretze però el 13è es va rebel·lar, va ser destruït, i cada any per commemorar-ho el Capitoli convoca uns Jocs. Els participants, un noi i una noia de cada districte, són triats a través d’un càsting i, tancats en un espai ple de perills, han de lluitar entre ells per sobreviure. Però només en pot quedar un de viu i l'espectacle de les seves peripècies se segueix en directe, punt a punt, per televisió. Una narració de supervivència, rebel·lia, amor, de lluita entre la crueltat i la bondat… que aportarà un bon debat, molta controvèrsia i que tindrà continuació."

Me gusta mucho más el resumen que ha hecho la editorial catalana. Explica mucho mejor el contexto en el que se sitúa la acción y también qué son y por qué se celebran los Juegos del Hambre. Por otro lado no destripa el principio del libro como hace la edición castellana.

Los Juegos del Hambre/Els Jocs de la Fam es la primera parte de una trilogía compuesta por dos títulos más: En llamas/En flames y Sinsajo/L'ocell de la revolta. Ya os diré qué tal están cuando me los lea. No creo que tarde mucho xD!
Engancha y es sorprendentemente fácil de leer. Me refiero a que, tan pronto estás en la página 50 como vuelves a mirar y te descubres en la 123. No puedes dejarlo. Piensas: Paro en la página siguiente, en cuanto sepa qué pasa. Pero no puedes parar porque apenas ha terminado un problema para aparecer otro.
Desde que Katniss es elegida para participar en los juegos el ritmo se acelera más y más hasta que resulta imposible despegar los ojos del papel.

Me encanta. No había estado tan enviciada a ningún libro desde que leí Memorias de Idhún o La joven de Esparta.

Si tenéis oportunidad os aconsejo, ya no comprarlo o cogerlo prestado de la biblioteca, simplemente descargaros el primer capítulo... lo demás vendrá solo, seguro.

A continuación os dejo las webs oficiales por si les queréis echar un vistazo:

- http://www.losjuegosdelhambre.com/
- http://www.elsjocsdelafam.cat/

Y también un corto que descubrí antes de leer el libro y que me alegro de haber resistido la tentación de darle al "play" antes de terminarlo. No tiene desperdicio, de verdad. ¡Pero resistid!.

¡Felices Juegos del Hambre!

Y que la suerte...

¡...esté siempre, siempre de vuestra parte!

Cuentos en verso para niños perversos

Sí, sí, sé que pone que estoy leyendo "Los juegos del hambre" y no "Cuentos en verso para niños perversos", pero se me hace imposible no leer más de un libro a la vez, y necesitaría todo el margen del blog para poner todos los libros que llevo en marcha. De todos modos esta ha sido más bien una lectura obligada de cara al trabajo final que pretendo hacer para el diploma de animación lectora que estoy haciendo, aunque no se puede decir que no haya disfrutado con ella.

La verdad es que tenía unas ganas locas de leerlo.

"Cuentos en verso para niños perversos" es una recopilación de cuentos infantiles clásicos (Caperucita Roja, Blancanieves y los siete enanitos, Los tres ositos, etc.) adaptados por Roald Dahl a una época más moderna.

De esta forma Cenicienta no termina casada con el príncipe, quien al final del cuento parece adquirir una curiosa obsesión por cortar cabezas o.o!; a los siete enanitos sólo les queda del cuento original el número; Ricitos de oro tiene el final que todos deseábamos (a nadie le hace gracia que una niña con más cara que espalda: que se cuela en una casa que no es suya, prueba todos los cuencos de sopa y además, se pone a dormir la siesta tan pancha en una cama ajena, salga impune); Caperucita entra dispuesta a romper tópicos saltándose el guión y, no contenta con poner patas arriba su propio cuento, aparece también en "Los tres cerditos" para dejarnos con un final bien distinto al que recordamos.

Todo eso acompañado de ilustraciones de Quentin Blake y sin perder la rima gracias a la maravillosa traducción de Miguel Azaola. No imagino lo difícil que habrá sido, no sólo traducir un texto en verso, sino hacerlo además guardando el ritmo y el tono jocoso y macabro que llena la obra.

Puede parecer exagerado hablando de un libro para niños, pero es, simple y llanamente, genial.

Lo mejor: Demasiadas cosas >w<! Pero destacaría a Caperucita y su corsé. Y también al lobo de "Los tres cerditos".

Lo peor: En realidad nada. Tal vez "Juan y la habichuela mágica" se me antojó un tanto flojo en comparación con el resto de cuentos.

En definitiva, si pasáis por alguna biblioteca que lo tenga o lo encontráis por casualidad en alguna librería, no dejéis de leerlo. Es cortito pero te ríes mucho, y sin duda el final de "Los tres cerditos" te deja con la boca abierta.

Pla de Foment de la Lectura 2008-2011 de Catalunya

El passat divendres, 10 de desembre, vaig anar a la xerrada que feien en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació sobre el Pla de Foment de la Lectura (2008-2011) de Catalunya.

Els organitzadors van invitar a Sebastià Alzamora, un dels coordinadors del pla, que ens va explicar els objectius que perseguien (millorar l’hàbit i la comprensió lectora entre la població i, en segon terme, fomentar la lectura en llengua catalana) i les accions que havien desenvolupat per a assolir-los.

Cal destacar els tres punts clau que particularitzen el pla català de la resta dels plans autonòmics de l’Estat:

1. Donar-li continuïtat al pla més enllà de la legislatura. Moltes vegades un canvi polític és sinònim d’un canvi radical de tot allò que l’anterior partit havia fet. Per això van marcar l’any 2011 com a data final del pla, amb tota la intenció de fer que, amb el canvi de govern, qui es vaja a fer càrrec ara del Departament de Cultura (que és el que porta el pla de foment de la lectura) doni continuïtat al pla.

2. Aprofitar allò que ja hi havia fet i unir-lo en pro d’un objectiu comú en lloc de crear noves propostes. Van veure que ja hi havia molta gent i moltes institucions treballant en iniciatives pròpies d’animació lectora, com és el cas del projecte “Nascuts per llegir”, que porta en marxa des de l’any 2002, o del “Premi Sambori Òmnium”. El problema era que cadascuna d’aquestes iniciatives treballava de manera independent, sense cap mena de participació ni coordinació entre elles. El Pla de Foment Lector va reunir aquells programes més importants i interessants (sense llevar mai el segell d’identitat propi de cadascun d’ells) sota un missatge social conjunt i, donant-los suport econòmic i institucional, els va coordinar i enfocar cap a un objectiu comú.

3. La col·laboració que el Departament de Cultura (que és l’encarregat de dur a terme el pla de foment lector) ha aconseguit tenir amb el Departament d’Educació. Normalment són els departaments d’educació els que s’encarreguen de fer els plans de lectura, no els de cultura, i és per això que la majoria dels plans de la resta d’autonomies se centren en un únic tipus de lector: l’escolar.

El pla de foment de la lectura de Catalunya avarca un ventall molt més ampli en quant al públic al que es dirigeix, i influeix, especialment, i gràcies a la col·laboració que ha pogut tenir amb el Departament d’Educació, en el públic de entre 0 i 18 anys. Aquesta col·laboració ha fet possibles programes com ara la creació de la web “Què llegeixes?” on es fomenta l’hàbit lector des de fora de les aules; el “Certamen Nacional Infantil i Juvenil de Lectura en Veu Alta” en el que han participat 207 centres educatius; o “Ficcions” que impulsa la lectura i l’escriptura en català en alumnes de secundària.

Va ser una reunió molt interessant. Em va sorprendre la quantitat de propostes que havien creat i que podien dur-se a terme sense quasi pressupost. (Faria un resum de totes però són moltes i crec que en el pdf que surt a la pàgina que us adjunte s’expliquen prou bé).

Encara que crec que a tots els presents ens va deixar amb una sensació agredolça. El pla és boníssim, un dels millors de tota Espanya, i a pesar d’això l’Administració valenciana, que va tindre l’oportunitat de començar alhora en col·laboració amb l’Administració catalana, no va voler saber-ne res. Des de la universitat se li van proposar moltes activitats en col·laboració amb Catalunya (atenció a la pregunta del vídeo 1h19m) i tampoc les van voler recolzar.

Tot i això la universitat està fent coses, oferint màsters i diplomes per a formar gent; el Col·legi de Bibliotecaris també proposa cursos, encara que no porta molts anys actiu i pareix que no té tanta importància ni autoritat com pot tenir el català; l’associació d’editors del País Valencià també prepara xerrades i conferències, etc. És a dir, iniciatives no falten, el que fa falta és una voluntat per part de l’Administració i diners.

Per últim espere que les persones que s’encarreguen ara del Departament de Cultura català no només continuen amb les activitats de foment lector que ja hi havia establertes, sinó que les milloren i creen (si el pressupost ho permet) aquelles altres que els actuals coordinadors del pla no van poder per falta de temps i recursos.

M’agradaria moltíssim trobar-me opuscles quan puge al metro d’ací un any ^o^!

Llegir ens fa més grans.

Llegir ens fa més lliures.

Literatura social

Hi ha moments en què em dóna certa vergonya confesar que he estudiat per a ser bibliotecària.

Com quan, cursant el primer any de carrera, vaig anar per primera vegada a traure uns llibres de la biblioteca de la facultat. No parava de donar voltes i més voltes, buscant una signatura que pareixia haver desaparegut en la mar caòtica que és el sistema d'ordenació de la Biblioteca d'Humanitats Joan Reglà. Finalment, no vaig tindre més remei que anar al mostrador d'informació i preguntar-li a la bibliotecària on estava el llibre en qüestió (un manual de catalogació per a més inri). 

Són moments en els que se suposa que hauria de saber què fer, què pensar o, com a mínim, saber de què m'estan parlant.

Està clar que havent acabat fa relativament poc, i sense possibilitat de treballar (més enllà del que van ser les pràctiques de la carrera), no sàpiga molt de certs temes. És precisament per això que em vaig apuntar al curs que estic fent ara de Cultura i Literatura per a Infants i Joves. I ha sigut precisament llegint "Las mil puertas", una revista online de literatura juvenil, que he arribat a la literatura social.

Què és la literatura social?. La literatura social és el tipus de literatura que mostra als joves les coses més crues de la realitat. El tipus de coses que normalment s'eviten o se suavitzen tenint en compte el públic al que va dirigida.

Per fer-nos una idea podríem posar com a exemple "El noi del pijama a ratlles" o "El diari d'Anna Frank", situats al període històric de la Segona Guerra Mundial. Però no fa falta anar-se'n tant lluny (ni físicament ni cronològicament), "La mosca" o "La por que no s'acaba mai" són exemples d'un tema actual i proper com pot ser el sacsejament escolar.

Em va cridar l'atenció l'existència d'aquest tipus de literatura. En aquell moment no recordava que jo mateixa havia llegit el "Diari d'Anna Frank" a segon de la ESO i, per altra banda, no considerava que "El noi del pijama a ratlles" poguera ser un llibre pensat per a un públic juvenil. Encara que sóc una mica especial per a temes com aquests. Mai m’hauria agradat que me manessin a classe “El noi del pijama a ratlles” com a lectura obligatòria. De fet, i a punt de complir els vint-i-dos anys, encara em negue a llegir-lo.

Però més que això, em va sorprendre veure que, trencant amb la pauta general que regeix la majoria de la literatura juvenil (plena d'acció i diàleg, sense espai per a la descripció de espais ni de sentiments i mancada de crítica) proposa una manera totalment distinta de llegir: invitant a la reflexió i a tindre una actitud poc conformista front als problemes, animant a canviar les coses, a formar-te una opinió al respecte i tindre alguna cosa que dir.

M’agradà redescobrir aquest gènere, i veuré de rescatar un relat que recorde haver llegit a l’institut i que vindria a meravella per a il·lustrar millor què és la literatura social.

Potser encara m’animaré i llegiré “El noi del pijama a ratlles”.

Començant... un altre cop.

No és la primera vegada que comence un blog. 

Mai m'ha agradat la idea de contar la meua vida per Internet i, per descomptat, no tinc la intenció de fer d'açò un diari. Però m'agradaria tindre un lloc en el que poder parlar tant de les coses més banals com d'aquelles altres que tenen a veure amb els cursos que faig.

Ja he pogut comprovar que els blogs especialitzats mai em duren molt abans de caure en oblit. I l'única manera que veig de solucionar-ho és fent d'un blog professional un blog personal. Amb tot he de dir que ni tan sols treballe. Sí que estic en edat de fer-ho i amb un títol universitari que em certifica com a bibliotecària, arxivera i documentalista, però, davant l'escassa demanda laboral (ni tan sols per a la campanya de Nadal o.o!) no em queda més que seguir estudiant. Així que més que parlar de coses de treball (per allò que he dit de 'blog professional'), parlaré de temes acadèmics: cursos, conferències, articles, etc.

A més practicaré el valencià, que estic traient-me el grau mitjà en valencià i sí, llegir llig molt, però escriure... això és un altre tema. D'aquesta manera tinc una excusa per a fer-ho. (Si veieu faltes m'ho dieu >.<).

Per últim espere que dure fins l'any que ve. La intenció última del blog és deixar constància del que faré a Barcelona quan, d'ací un any, vaja a estudiar allà. De la gent que conega, dels llocs que visite, dels cursos que faça, de les pel·lícules que veja... 

Havia dit que no volia fer d'açò un diari i mireu tot el que he dit ja vov!

En fi.

Esperem que el camí siga llarg.