jueves, 29 de septiembre de 2011

Haruki Murakami

Bon dia!

Bé, he de dir que encara no he terminat l'últim llibre que m'estava llegint d'ell, "Sauce ciego, mujer dormida". Però he decidit deixar-lo uns dies i mentrestant posar-me amb "Orgullo y prejuicio", que el tenia pendent des de fa ja molt.

No me l'he deixat apartat perquè no m'agrade. De fet m'està agradant prou i si vaig animar-me a llegir-lo va ser perquè el primer que vaig llegir de Murakami, "Sputnik, mi amor", em va deixar amb ganes de més. 
Amb tot, cal que diga que "Sauce ciego, mujer dormida" és una recopilació de contes i que, com és normal, té contes que agraden més i d'altres que no agraden tant. Però el que més em crida l'atenció de Murakami, el que fa que continue tenint ganes de llegir-lo, és la capacitat que té de fer-te sentir les coses que escriu. No sé si algú haurà llegit alguna cosa de Poppy Z. Brite, em va recordar molt a la manera que té aquesta autora de descriure, sobretot, els sabors i els olors. En realitat els estils d'aquests dos autors no tenen molt en comú, Poppy escriu novel·la gòtica (escenaris oscurs, personatges encara més oscurs, carregats d'emocions viscerals, esperits, vampirs, sexe explícit, passatges plens de vísceres, sang i masoquisme pur i dur), i els escrits de Murakami oscil·len entre allò que és real i allò més bé oníric (el misteri, la incertesa, el fet de no saber si el que estàs llegint és real o no). Mentres que la primera és més visceral, més pasional, l'altre, per contra, és més mental, més emotiu.
No obstant, els temes principals en què basen les seues novel·les són pràcticament els mateixos: la soledat i la búsqueda incessant de l'amor (cadascú a la seua manera, això sí). Però, en la meua opinió, el que més força té alhora de comparar-los és la capacitat que tenen els dos per a fer que pugues tocar, olorar o assaborir tot allò que ells vulguen. Clar que, mentres Poppy és gràfica i, en ocasions, prou desagradable (encara que m'encanta, no tinc cap queixa excepte en el final de "El arte más ínimo": masa truculència, em va deixar tota trista ;w;), Murakami és igual de gràfic però, com dir-ho... molt més suau i delicat. Un exemple perfecte del que intente explicar és el primer conte que, precisament, s'anomena igual que la recopil·lació, "Sauce ciego, mujer dormida". Vos pose a continuació el primer paràgraf per a tractar d'ilustrar el que tracte de dir.

"Al cerrar los ojos percibí el olor del viento. Un airecillo de mayo con turgencias afrutadas. Ahí estaba la piel, y la pulpa, blanda y jugosa, y las semillas. La fruta reventó en el aire y las semillas, convertidas en una nube de blandos perdigones, dieron contra mi brazo desnudo. Atrás, sólo dejaron un dolor tenue."

Segurament fora de context perd una miqueta de gràcia però tampoc és que puga explicar-me millor. Per a entendre-ho hauríeu de llegir-lo, així que si veieu cap llibre d'ell en la llibreria o la biblioteca feu-li una ullada n.n

L'única cosa que no m'acaba de convéncer (més bé és que, simplement, no ho entenc (atenció que vénen spoilers)) és que prácticament totes les dones que fan l'amor als seus llibres ho fan abans, després o mentres ploren. Sí, totes estan casades amb homes que no estimen i se senten soles i culpables quan els enganyen amb el protagonista de turn, ¿però de veritat és necessari?. Encontrar una que ho faça completament a gust s'ha convertit en un repte.

Només dir ja que continuaré llegint-me "Sauce ciego, mujer dormida" a casa. Fins ara l'havia estat llegint al metro, de camí al treball o al tornar a casa, i la veritat és que no és molt recomanable deixar un conte a meitat per a retomar-lo al dia següent. He comprobat que és millor llegir-lo a casa, tranquil·lament i sense interrupcions, on pots parar quan vulgues y tomar-te tot el temps del món entre conte i conte. Alguns són molt bonics i abellix donar-se una estoneta per a deixar-lo reposar n.n

viernes, 9 de septiembre de 2011

Leo Librería

Bona vesprada!

Avui a la feina he trobat un article que anunciaba la inauguració d'una nova llibreria a València, "Leo Libreria". M'ha cridat l'atenció perquè no només farà el paper típic de llibreria on vas, fulleges els llibres i vols compres i sino t'en vas. Segons posa faran activitats tan per a grans com per a xicotets: contacontes, tallers, tertúlies literàries, exposicions fotogràfiques...

Pel que diu també conta amb cafeteria on poder llegir tranquil·lament una estoneta i prendre café.

Cada vegada són més les llibreries que posen a l'abast del seu públic serveis nous, i m'agrada la idea!
Dilluns després de la feina pense pasar-me a fer-li una ullada i deixar un parell de currículums *-*!

L'article el podeu trobar a la secció de Comunitat Valenciana de La Razón.
Leo Librería està al carrer Poeta Querol, front al Palau del Marqués de Dos Aigües. A més, hui n'hi haurà firma de llibres. L'escriptor Santiago Posteguillo, padrí de la llibreria, hi anirà a presentar la seua última novel·la: "Los asesinos del emperador".

Espere que es fasen prompte una pàgina web o un blog on anunciar els events. He estat buscant per si de cas ja tenien alguna cosa però no he trobat res o.o